Església
Va preferir la unitat a la lleialtat personal.
Influència
Alçar ponts en una Europa trencada.
Església, regnes i pobles.
Un frare sense càrrecs de govern que va pesar en les grans decisions del seu temps: la unitat de l’Església, la successió de la Corona d’Aragó i la pau entre bàndols enfrontats.
1378 – 1417
El Cisma d’Occident i Constança
Durant el Cisma d’Occident, la cristiandat llatina va arribar a tindre dos i fins i tot tres papes rivals. Vicent Ferrer va ser durant molts anys fidel a l’obediència d’Avinyó i a Pere de Luna, Benet XIII, de l’entorn del qual va formar part com a amic i conseller.
Amb el temps va anteposar la unitat de l’Església a eixa lleialtat personal. Va instar Benet a renunciar per a fer possible la unió, i este s’hi va negar.
El 6 de gener de 1416, a Perpinyà, per encàrrec del rei Ferran I, va proclamar la sostracció d’obediència de la Corona d’Aragó a Benet XIII. Va ser un pas clau perquè els regnes hispànics se sumaren al Concili de Constança, que va posar fi al Cisma amb l’elecció de Martí V en 1417.
Segons la majoria dels estudis, no va acudir personalment a Constança; la seua aportació va ser obrir, des de la Corona d’Aragó, el camí cap a la unió.
1412
El Compromís de Casp
A la mort sense hereu de Martí l’Humà (1410), la Corona d’Aragó va quedar sense rei i amb diversos pretendents. Per a evitar la guerra, es va confiar la decisió a nou compromissaris, tres per cada territori: Aragó, Catalunya i València.
Vicent Ferrer en va ser un, com també el seu germà Bonifaci, prior de la Cartoixa. En 1412 el seu vot va afavorir Ferran d’Antequera, de la casa de Trastàmara, que va ser proclamat rei.
La tradició li atribuïx sovint un paper decisiu en el resultat. Els historiadors maticen eixe protagonisme i continuen debatent el compromís, però coincidixen en una cosa valuosa: una successió disputada es va resoldre per la via de l’acord i no de les armes.
Doctor de la Paz
Pau i concòrdia en la societat
Allà on predicava, les cròniques i els testimonis parlen de bàndols que es reconciliaven, d’enemistats familiars que es tancaven i de ciutats pacificades. Per a ell, la conversió personal i la pau social eren inseparables.
Per això la causa proposa per a ell el títol de Doctor de la Paz: un ensenyament que unix fe, reforma de vida i concòrdia, i que parla també a la nostra època. La declaració com a Doctor de l’Església encara no s’ha produït i correspon exclusivament al Sant Pare.
Regnes
Va contribuir a una successió pactada.
Pobles
Va reconciliar bàndols i famílies enfrontades.